dijous, 28 de febrer del 2013

Mallorca, m'agrada!

Píndoles d'autoestima
El paisatge és sagrat i encara més els noms que li donen forma i relleu, i que expliquen alhora la relació entre l'home i el seu entorn. Quan l'Obra Cultural Balear, l'OCB, me va demanar de participar a la campanya "Mallorca, m'agrada", no ho vaig dubtar ni un moment: havia de parlar del meu pais a partir d'allò que més m'apassiona. Del meu pare (Benigne Palos Vadell 1912-2005) vaig aprendre a estimar les muntanyes i el medi natural en general, i a transitar pel paisatge amb seny i respecte. De la meva mare (Francisca Nadal Company 1927-2012) vaig aprendre a interioritzar amb molt cura i de manera ordenada tot allò que la vida ens regala dia rere dia, per després saber-ho transmetre i comunicar als demés. Malauradament, cap dels dos són vius ara, però hi som jo, una de les tres llavors que sembraren en aquest país nostre, Mallorca-Illes Balears. Serveixi, idò, aquesta entrada per retre homenatge als meus pares -que me donaren la vida, el seny i la sensibilitat necessària per disfrutar de les coses, grans i petites- i, molt especialment, a la meva mare, de la que demà (1 de març) farà un any de la seva mort. I com s'acostuma a dir: QUI ESTIMA EL SEU PAIS, NO EL DESTRUEIX!
Així a la muntanya com a la vida... MALLORCA, M'AGRADA!

dimarts, 26 de febrer del 2013

Sa Madona de Ponent


Mola de Planícia (941m)
(Banyalbufar) 
Distància:       12km.
Desnivell:       600m.
Durada:           4,5h.
Introducció:
La Mola de Planícia és, junt amb el Galatzó i s'Esclop les tres grans muntanyes del sector de Ponent de la Serra de Tramuntana, a Mallorca. I si el Galatzó, per altura, és "el senyor de Ponent"; ella és, per la seva perspectiva i domini sobre la resta, "sa madona de Ponent". Planícia és una possessió emblemàtica del municipi de Banyalbufar, de grans marjades, olivars immensos i alzinars espessos, i una catifa de topònims que expliquen la relació de l'home amb la seva geografía. L'historiador Tomàs @lofaidit Vibot ens acompanya en aquesta ruta per una muntanya gran i bella, tan màgica com terrenal, tan a prop del Cel com de la Terra, per explicar-nos el què, qui i com de Planícia. Tot seguit, podeu escoltar l'emissió de Fita a Fita a "A vivir que son dos días Baleares" de la Cadena SER.
http://t.co/WI8bPG1xvT
Itinerari:
Partim de la fàbrica de guix de Son Sanutges en direcció a Esporles pel Camí des Correu. Devers mitja hora després d’haver iniciat la marxa, trobam a la dreta un camí de carro perfectament senyalitzat, és el camí del comellar de Ses Rotasses, dins la possessió de Son Valentí (Banyalbufar). Deixam el Camí des Correu i prosseguim la marxa per aquesta nova via que ens durà a través d’unes antigues rotes i un alzinar espès amb nombroses i importants senyes d’un passat agrícola i ramader molt actiu.
Després d’assolir un fals collet, el camí gira a l’esquerra i esdevé un tirany que en pocs minuts ens durà fins a una paret que hem de travessar. És la partió entre Son Valentí i Sa Granja d’Esporles. Seguirem el tirany perfectament fitat i amb marques de pintura que ràpidament ens situarà sobre el Coll des Bous. Seguirem les fites i les marques de pintura que ens fan girar a la dreta, direcció Oest, i deixarem a l’esquerra el tirany que després de passar per damunt el Moletó de Sa Granja ens duria de retorn al Camí des Correu, més a prop d’Esporles. 
A partir d’ara, ja som damunt l’esquena de la Mola de Planícia, dins la possessió de Sa Granja d’Esporles. Travessarem un replà i deixarem a la dreta un porxo (Porxo d’en Camotes), seguirem el tirany que sempre de pujada té una clara tendència cap a l’esquerra. Tot plegat per evitar els penya-segats i la part més rocallosa de la muntanya de Planícia.  El tirany és bo de seguir perquè està ben senyalitzat, tot i això convé no despistar-se i orientar-se bé amb la vista i, si cal, amb la brúixola i el mapa (Tramuntana Sud d’Alpina).
El tirany ens conduirà una altra paret, que travessarem. En aquest cas, es tracta de la partió entre Sa Granja d’Esporles i Son Vich de Superna (Puigpunyent). I d’aquí a una altra que ens introduirà ja dins la possessió de Planícia (Banyalbufar). En aquest moment, el camí ja enfila un comellar estretó als peus del cim de la mola, on hi arribarem en vint minuts. Abans però, el senderó que seguíem ens deixarà damunt del Camí des Carro, que provinent de S’Arboçar arriba fins als peus del cim de la Mola de Planícia (941m). Seguirem aquest camí cap a la dreta fins arribar a un collet. A l’esquerra el cim i a la dreta l’antiga caseta del guarda forestal.
De retorn al collet des del cim, girarem a la dreta i seguirem el camí del qual hem fet un bocí a l'anada per seguir-lo de baixada. Som al Camí des Carro, que ens conduirà fins al camí de s'Arboçar pels Aljubets. No té pèrdua, només hem de prendre totes les desviacions a la nostra dreta. 
En arribar al camí, seguirem girarem a la dreta per anar baixant progressivament al camí de S’Arboçar a través del lloc conegut com els Aljubets i després de passar uns cingles que guaiten damunt la possessió de Planícia. En arribar abaix, giram a la dreta i seguim el camí de s’Arboçar fins arribar a la guixeria on hem deixat el cotxe.

divendres, 22 de febrer del 2013

El guardià de s'Estret


Sa Bombarda (538) i Puig des Boixos (626)
(Valldemossa)
Sa Bombarda, vista des de Valldemossa, formant l'escut del Poble amb na Fàtima.

Distància:       6,75km.
Desnivell:       400m.
Durada:           3h.
Introducció:
“L’extrem Sud-est de la Mola de Son Pacs culmina amb un penyal molt característic, tant que amb el seu veïnat –el llegendari Puig de Na Fàtima- ubiquen entre els dos el tan anomenat Estret de Valldemossa. A part de la seva importància orogràfica, les dues muntanyes en tenen una altra de cabdal, que és la de presidir l’escut de Valldemossa” (“Valldemossa com a centre d’excursions” Benigne Palos, Editorial Moll 1989)
Itinerari: 
S'Estret-Bosc d’en Gotzo-Es Caragol-Coll des Guardià-Sa Bombarda-Coll des Guardià-Pista de Son Pacs- Aljub (mestre Perico Barbut)-Puig des Boixos-Aljub-Comellar d’en Reboll-Es Caragol-Bosc d’en Gotzo-S'Estret.
L’excursió comença a S’Estret (Alfaix, topònim ja registrat el temps dels àrabs i que igualment vol dir “estret”, lligat a un rafal pròxim –ubicat molt probablement on ara hi trobam la possessió de Son Morro) i devora el pont de la carretera Palma Valldemossa (Ma-1110), entre els quilòmetres 14 i 15, on es troba un tros de l’antic traçat de la carretera i el vell pontet que travessava el torrent a l'inici del seu descens pel congost en direcció a les planes dels voltants de Palma. En un cantó d’aquest espai, en direcció Oest i a l’esquerra del portell que dóna entrada a les finques de Son Matge, Son Brondo, Son Salvat i Sa Baduia, hi trobam un altre portell que de travessar-lo ens endinsarà per l’espès alzinar del Bosc d’en Gotzo.
A partir d’aquí, seguirem el camí que a la nostra dreta voreja la paret que fa partió amb Son Matge. El camí travessa un rotlo de sitja i passa per devora una barraca, poc després arribam a un gran penyal que el passarem per l’esquerra. El tirany puja i baixa per continuar vorejant la paret. A continuació ens ve un tram complicat per mor d’una gran esllavissada que el febrer de 2005 feu malbé el jaciment arqueològic de Son Matge, aquell que llançà llum sobre la prehistòria mallorquina i que el 1968 enlluernà el doctor William Waldren, l'"Indiana Jones" mallorquí. Un tirany improvisat als peus de l’esllavissada ens permet travessar-la i recuperar el camí perdut. En aquest punt ja iniciam l’ascens propiament dit.
El camí esdevé ara més clar i després d’un revolt, on hi trobam una barraca i una fonteta, travessam un portell de ferro i entram dins el tram conegut com el camí del Caragol de Ca'n Gotzo. El topònim ens parla dels petits revolts que resolien el pas dels carros per una estreta i costeruda comella. Val la pena aturar-se i contemplar aquesta prova de l'eginyeria popular.
A mesura que guanyam altura, el camí s’aplana i gira direcció Sud-Est per anar a morir sobre un gran rotlo de sitja, des del qual un tiranyet ens durà –amb tendència cap a l’esquerra- directes fins a una paret i un coll de caçador, ens trobam damunt des Coll des Guardià.
Botarem la paret i seguirem a l’esquerra per un tirany que discorr pròxim a la paret –trobarem unes antenes de repetició del senyal de TV- fins que aquesta acaba. A partir d’aquí, seguirem fora camí fins a assolir l’extrem del penyal. Ja som a la Bombarda!
Per seguir cap als Puig des Boixos, haurem de tornar fins al Coll des Guardià. I d'aquí, baixar cap a la nostra dreta fins enllaçar amb la pista que puja des de les cases de Son Pacs i seguir direcció Nord-Oest. Un poc més amunt, passarem per devora d'un altre aljub, un dels molts que hi construí Mestre Perico Barbut, de Valldemossa, els anys 30 per a garantir l'abastiment d'agiua dels homes que feien feina i dels animals que pasturaven per la Mola de Son Pacs.
El camí inicia una pujada forta i, després d'un parell de revolts, arriba fins a un collet, després del qual gira a la dreta i inicia un baixada. En aquest punt, a la nostra esquerra, veim ja el vèrtex geodèsic del Puig des Boixos, al qual hi arribam en un instant.
La tornada, la farem pel mateix camí de pujada fins l'aljub que hem vist abans. A la nostra esquerra, veurem que s'inicia un tirany que ens conduirà fins a una paret que haurem de botar. El tirany inicia un ràpid descens pel que es coneix com el Comellar d'en Reboll i que ens conduirà fins a un camí de carro que en un parell de minuts ens durà de retorn al camí del Caragol d'en Gotzo. Girarem a l'esquerra i el seguirem per anar baixant de tornada cap a s'Estret.
Aquí teniu l'enllaç de l'emissió del programa FITA A FITA de "A vivir que son dos días" de la Cadena SER http://t.co/dgy0wT2n
Apunts sobre el topònim "Sa Bombarda":
Alguns dels escuts dels municipis de Mallorca tenen el seu origen en etimologies antigament tengudes per certes que avui mouen al somriure. Una ala i una torre, cinc bunyols, un campana, un ós, un ca, un llum, una ma i un cor són els emblemes respectius d'Alaró, Bunyola, Campanet, Campos, Inca, Llucmajor i Manacor. Una campana i una sella de montar apareixen a l'escut de Sencelles, suposadament en honor d'un descendent d'un tal Mateu Sella de Montuïri, a qui anomenaven el Sen Selles i per això l'escut del poble mostra aquests dos elements: un sen o seny (antic sinònim de campana) i una sella. Sobren paraules.
Altres escuts representen llocs concrets del municipi. Per exemple el de ses Salines, on apareix un munt de sal, el de Mancor de la Vall, ambsa Canaleta de Massanella o el de Valldemossa, representat per les dues muntanyes que formen s'Estret. Aquestes dues muntanyes que donen entrada a la famosa vall duen per nom na Fàtima, a llevant, i sa Bombarda, a ponent.
Desconeixem la raó per la qual aquesta muntanya porta el nom d'un peça d'artilleria emprada als segles XIV i XV, caracteritzada per una boca ampla i una ànima curta, que llançava bolles de pedra o de ferro. La lògica ens convida a pensar que el nom es deu a que en algun moment una bombarda fou situada en aquest punt per defensar l'estratègic pas d'entrada a la vall.
Certament no sembla que un canó en tal lloc fos molt efectiu, més encara tenint en compte les dificultats de maneig i punteria de les bombardes, però no seria un cas excepcional perquè un canó de ferro fou situat al reducte de la penya Roja, sobre el cim d'un puig de 355 metres d'altura a la península d'Alcúdia. Tal vegada només era emprat per a efectuar avisos, però si hi havia un canó, on és la plataforma?
A la falta de proves concloents no es poden excloure altres possibilitats que expliquin el nom d'aquest morro, especialment que es tracti d'una metàfora. El perquè a un cantó del poble de Llucmajor li diuen el cantó de la Bombarda no té tant de misteri.
(Font: Toponímia Mallorca www.toponimiamallorca.net)


divendres, 15 de febrer del 2013

Diguem NO a les muntanyes de peatge (II)

GR-221
Una obra inacabada
Abans de començar a pagar taxes no desitjades i abusives, convé reflexionar sobre "amb què" i "com" s'inverteixen els doblers recaptats per altres vies. Sovint, sembla que l'Administració no és conscient d'allò que representen paratges naturals de les Balears, com és ara la Serra de Tramuntana a Mallorca, tant pel poble que els habita com per aquell altre que els visita atret per tots els seus valors naturals i culturals.

"En Harry és un gal·lès de vacances a Mallorca amb la seva dona per fer senderisme. Mentre sopam en el refugi de Son Amer (Escorca), me comenta fascinat l'enorme potencial cultural que ha descobert a la Serra de Tramuntana a través de les seves passejades per "Sa Cometa des Morts" a Lluc i pel Castell d'Alaró. Som a principi de maig i el refugi és gairebé ple d'estrangers, la majoria alemanys, que frisen de conèixer una Mallorca diferent i molt atractiva.
Entre cullarada i cullarada de sopa, una parella de danesos interromp la nostra conversa per sumar-se als elogis del gal·lès, però lamenten l'escassa senyalització dels indrets d'interès cultural de la serra i de molts itineraris. De fet, dies després de la trobada, vaig saber a través d'en Harry que els danesos s'havien perdut a la sortida del refugi de Tossals Verds quan volien seguir la canaleta de Solleric en direcció cap al Pla de Cúber, vorejant el Torrent d'Almadrà. Sembla que acabaren pel Castell d'Alaró, perquè no trobaren enlloc la senyalització oportuna.
Precisament a Tossals, vaig conèixer també un senderista alemany que, tot i haver fet tot sol el GR-221 des de Sant Telm fins a Lluc, trobava a faltar refugis entre Andratx i Valldemossa i es sorprèn que no es perdi més gent pel camí. "Sort de les notes que havia pres per internet i de les guies consultades, perquè sinó no sé on em trobaria hores d'ara", comenta."
(Notes del meu diari personal de muntanya. Maig 2012)
Refugi de Tossals
No sé el nombre de turistes que ens visiten cada any atrets per les nostres muntanyes. No tenc aquesta dada, però crec que ni la mateixa administració s'ha preocupat de cercar-la. En qualsevol cas, a jutjar per la quantitat d'estrangers que acostumam a trobar per la Serra de Tramuntana qualsevol dia de la setmana, sembla evident que una climatologia benevolent -que permet practicar el senderisme durant tot l'any, sobretot els mesos d'hivern- i uns paratges naturals excepcionals són la clau de l'èxit de l'illa de Mallorca com a destinació de muntanya (mitja muntanya, per a ser més precisos).
Cal idò, avaluar a fons aquest segment del turisme, el senderisme, regular bé el sector de les empreses que es dediquen al turisme d'aventura i començar a gestionar seriosament la declaració de la Serra de Tramuntana com a patrimoni de la humanitat per part de la Unesco abans d'aplicar taxes als excursionistes sense saber per què ni a a què es destinaran els beneficis obtinguts.
D'entrada una de les qüestions cabdals és acabar l'obra iniciada amb el GR-221 "Andratx-Pollença" i el GR-222 "Artà-Lluc", condicionar i senyalitzar tots els camins que l'integren i, finalment, completar i activar la xarxa de refugis. A la vegada, que l'Administració faci cas d'una vegada per totes als ajuntaments que ja han fet les feines amb la catalogació de camins i condicioni i senyalitzi tots els camins públics, sobretot aquells que estableixen vies importants de connexió entre les comarques del Pla i Raiguer amb la de Tramuntana.

Aqüeducte de la canaleta de Massanella
La massificació del senderisme a la nostra illa i la concentració de senderistes a determinades zones de la Serra ha fet que aquesta pràctica esportiva i de coneixement del medi s'hagi vist perjudicada per tensions generades per agents externs. Ho comentava a l'anterior article. Però això no lleva que continui sent una pràctica esportiva sostenible -per tant, respectuosa amb l'entorn- i transmissora de valors -per tant, d'un alt valor humà i pedagògic-.
Però tornant al bessó d'aquesta entrada al bloc, cal acabar l'obra iniciada amb els GR-221/222. Es tracta d'un recorregut llarg i intens pel cor dels dos grans espais naturals de Mallorca, la Serra de Tramuntana i el Parc de Llevant. Dos paratges immensos on la naturalesa salvatge i la naturalesa dominada per l'home al llarg dels segles es donen la mà i dibuixen un paisatge d'un enorme atractiu. Des de l'enginyeria popular expressada en multitud de camins -de ferradura o de carro-, margades, rotlos de carboner, pous de calç, aljubs i canaletes, entre d'altres elements de valor etnològic, fins a les restes del passat més llunyà del nostre poble amb nombrosos jaciments arqueològics, bona part dels quals visibles a diferents indrets de la Serra.

Canaleta de Solleric
La Serra de Tramuntana, patrimoni de la humanitat, té un valor i un atractiu inqüestionable per al turisme que ens visita durant l'hivern. Cal idò que ens esforcem en condicionar i difondre tots els seus continguts. Molta feina ja està feta. Historiadors, arqueòlegs, historiadors, els mateixos excursionistes i moltes de les entitats que els representen han fet passes en aquest sentit i, sovint, han estat la força que ha empès les administracions a actuar en aquest camp. Però encara queda molta més feina a fer, moltes més actuacions a posar en marxa. En aquest sentit, és molt recomenable -per no dir obligada- la visita al centre d'interpretació de la Serra deTramuntana, ubicat a Ca s'Amitger (Escorca). Un espai on en dues hores es pot conèixer i tastar el sabor d'aquesta serralada que s'estén 90 quilòmetres parale·la a la mar entre Sa Dragonera i el cap de Formentor i que s'eleva fins arribar als 1445 metres del Puig Major de Son Torrella.
.../...CONTINUARÀ

dimarts, 12 de febrer del 2013

Diguem NO a les muntanyes de peatge (I)


EL SENDERISME
D’un ús permès a les muntanyes de peatge
D'entrada, vull manifestar la meva negativa més rotunda a l'aplicació enguany d'una taxa d’entre 2 i 5 euros per persona, aprovada pel Govern Balear (PP), i que afectarà a la pràctica de qualsevol activitat esportiva que es desenvolupi dins espais naturals protegits. Una iniciativa que pot tenir especial incidència a la pràctica de l'esport de muntanya i que tot el col·lecitu rebutja. Personalment, tenc les meves raons i que paso a exposar tot seguit...
 L’ús permès d’una pràctica sostenible
Des de principi del segle XX, el senderisme és una pràctica esportiva molt arrelada a l’illa de Mallorca. Milers d’excursionistes surten periòdicament a recórrer els nombrosos itineraris que solquen la Serra de Tramuntana, des d’Andratx fins a Pollença, així com els diferents espais naturals existents a les nostres illes i que suposen, no ho oblidem, un dels principals atractius per a molts de turistes que ens visiten en temporada baixa.
El senderisme ha tingut sempre un ús permès, que no vol dir autoritzat per cap instància pública. Un estatus assolit mitjançant un pacte no escrit entre propietaris de possessions de muntanya i excursionistes. Seny i respecte amb la propietat privada i l’entorn natural a canvi del dret a passar, i del dret a gaudir de manera compartida i generosa dels paratges naturals de la nostra geografia. I així hem funcionat al llarg del temps. I mai no hi ha hagut problemes, només tensions puntuals, sovint generades per agents externs als senderistes i els grups que, a l’empara de la Federació Balear de Muntanya i Escalada, organitzen i promouen la pràctica de l’excursionisme.
A la Talaia Vella de Valldemossa, dins els dominis de la possessió de Son Moragues, hi trobem la caseta que l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria manà construir el 1907 com a refugi per a les seves passejades pels de l’antiga possessió de “Miramar”, i per a que ho aprofitessin també els excursionistes de l’illa. Ens trobem, idò, davant el refugi de muntanya més antic d’Espanya, per davant del refugi d’Ulldeter al Ripollès (Pirineu català), de 1909.
El refugi i la xarxa de camins i miradors oberts per l’Arxiduc arreu de la geografia de Valldemossa suposen un llegat important que, cal recordar-ho, els senderistes hem contribuït a donar a conèixer i a conservar. Vull recordar en aquest sentit, l’important tasca desenvolupada pel Grup Excursionista de Mallorca -GEM-, Grup d'Amics en Defensa del Medi Ambient -GADMA- en la reivindicació, recuperació i condicionament de camins públics. Una tasca solidària que ha servit per a l’ampliació de la xarxa de camins públics i de la Ruta de Pedra en Sec del Consell de Mallorca.
Podríem parlar del llegat de l’Arxiduc una estona llarga, però aquest és només un petit exemple del patrimoni que alberga la Serra de Tramuntana, declarada per la Unesco el juny de 2011 Patrimoni de la Humanitat en la categoria de “Paisatge Cultural”. Una declaració centrada sobretot en “la relació entre l’home i la naturalesa, la transformació del medi natural original per a l’aprofitament dels recursos naturals de la manera més intel·ligent possible amb els mitjans i coneixements propis de cada època de la història”.
Muntanyes de Peatge
Ni volem ni desitgem cap peatge per la pràctica dels esports de muntanya, més enllà de les quotes abonades a la Federació Balear de Muntanya i Escalada. No en volem cap, llevat d’aquella iniciativa raonada i discutida amb les parts implicades –administració, esportistes i propietaris de finques afectades per la pràctica de l’esport de muntanya-.
Hem sabut a través d’alguns mitjans que el Govern aplicarà enguany, el 2013, una taxa d’entre 2 i 3 euros per persona i que afectarà a la pràctica de qualsevol activitat esportiva que es desenvolupi dins espais naturals protegits.
La mesura està inclosa dins la Llei de Pressuposts Generals de la Comunitat, aprovada per l’executiu Bauzà (PP) durant el darrer trimestre de l’any passat. En aquest sentit, en el seu article 343 s’exigeix el pagament de dos euros per al desenvolupament d’una activitat esportiva, que s’incrementaran fins els cinc euros en cas realitzar-se la pràctica esportiva en el marc d’una competició.
La Serra de Tramuntana, Patrimoni de la Humanitat en la condició de Paisatge Cultural, és una de les àrees protegides de les Illes Balears més afectades per aquesta decisió. Però no l’única, ja que tots els espais naturals protegits de l’arxipèlag es veuran afectats per aquest peatge que cobrarà la Conselleria de Medi Ambient.
La mesura no ha agradat ni als senderistes ni a cap dels membres d’entitats esportives que promouen tot tipus d’activitats de muntanya. D’entrada, perquè la majoria ja paguem una quota a la Federació Balear de Muntanya i Escalada. I després, perquè pensem que hi ha moltes coses a fer abans d’incrementar els imposts. Primer, cal promoure l’esport de muntanya federat, per lliure o a través de les entitats esportives. Segon, cal potenciar les federacions com a organitzacions que cohesionen i coordinen les accions entre els diferents clubs i entitats. I tercer, cal regular la pràctica professional de guia de muntanya.
Les activitats comercials d’empreses turístiques i autònoms dins la Serra de Tramuntana i a tots els paratges naturals protegits han generat tensions innecessàries entre els excursionistes i els propietaris de possessions. Entre d’altres motius, a causa d’uns beneficis econòmics que els propietaris reclamaven com a seus. El propietari de possessions és una peça important a tenir en compte en aquest assumpte, ja que ni s’hi trobarà cap solució efectiva sense la seva participació activa.
Per això és molt important establir un nou pacte, un acord que vagi més enllà de l’establert de manera tàcita entre practicants d’esport de muntanya –senderistes, escaladors, campistes, etc.- i que estableixi la normativa bàsica que ha de regir d’ara en endavant.
Així a la muntanya com a la vida
La pràctica esportiva de muntanya implica planificació, previsió, estratègies i seguretat. Principis que també apliquem a la vida, com el de l’amor i els respecte cap a l’entorn. A través de l’excursionisme aprenem a viure i descobrim allò que som a través de la relació entre l’home i l’entorn natural a través dels segles, des de la prehistòria fins a l’actualitat. Una empremta que encara és visible a molts de racons de la Serra de Tramuntana i de la resta de paratges naturals de les illes.
L’excursionisme és molt més que una pràctica esportiva de muntanya. Com a la resta d’activitats integrades –senderisme, escalada o campisme-, qui les practica fa una descoberta de l’entorn i de sí mateix a través de l’esport. És la sublimació d’un ideal Romàntic que perdura encara ara i que hem de saber mantenir per molts de segles més.

Voladura de Punta Troneta o Punta de la Salada



Mallorca, 1949
Una visió del No-Do

A la pàgina web "Toponímia Mallorca" (www.toponimiamallorca.net) hi podem trobar informació molt interessant i molt ben documentada sobre toponímia de la nostra illa. Un aspecte a tenir en compte per conèixer i entendre la relació de l'home amb l'entorn natural a través dels noms que hi posava per distingir un indret d'un altre, entre moltes altres qüestions.
Però l'emissió d'un programa d'Ib3 Televisió, "Tira Tira", en el qual s'esmentava la voladura de la punta de la Salada, a Pollença, me va fer pensar en un No-Do que la mateixa web toponímica reproduía. L'enllaç de TVE el teniu tot seguit i, a continuació, una reproducció de l'article que podeu trobar al web toponímic.
"Próxima voladura de "Punta Troneta"
(extret de Toponimia Mallorca)
Los beneficios que aportará a Mallorca son incalculables. Muchos campos de Pollensa y la Puebla producirán el triple que en la actualidad. 40 toneladas de pólvora harán volar 66.000 metros cúbicos de rocas. Interesantes manifestaciones del Ingeniero don Benjamín Llorca, Teniente Coronel de Aviación."
Aquest era el titular destacat, amb grans lletres de color vermell, de la portada del diari Baleares del diumenge 7 d'agost de 1949. Segons s'afirmava en el text, la Falange, sensible a les queixes del camp mallorquí, havia decidit actuar per minvar les pèrdues en les collites que provocava la sal marina al nord de l'illa. Aquesta sal entrava per cala Bóquer, i era aixecada quan els temporals de mestral impactaven contra l'extrem de la serra del Cavall Bernat. Per aquest motiu aquesta punta, la Troneta, era coneguda també amb el nom de punta de la Salada.
Es tractava de dinamitar la punta per tal de deixar lliure el pas de les ones i evitar així l'aixecament de la sal. A més dels beneficis econòmics l'acció suposava una bona oportunitat per a muntar una operació de propaganda pel règim franquista. La lectura era clara: ni els penyals més imponents constituïen un obstacle per al seu progrés i la destrucció era el destí que podien esperar tots els enemics.
Sota els auspicis del governador civil i cap provincial de la Falange, José Manuel Pardo de Santayana Suárez, les autoritats militars havien elaborat el projecte i dirigit les operacions, mentre que un contractista civil pollencí, en Joan Riusech, havia estat l'encarregat de dur a terme les obres. Durant mesos havien estat excavades tres galeries mitjançant l'ús de compressors i de martells mecànics. Vint obrers, en torns de cinc hores, s'havien dedicat a l'excavació i posteriorment al transport i la col.locació de la dinamita. Per acabar les tasques els explosius havien estat comprimits amb 8.000 sacs d'arena per tal de maximitzar l'ona expansiva. La crònica diu que els sacs foren "cedidos gentilment por los alcaldes de la Puebla y Pollença", els municipis que teòricament més se'n beneficiarien de l'actuació.
I a la fi arribà el dia marcat per a la voladura, el dimecres 10 d'agost, dia de Sant Llorenç. Fou declarada com a zona de perill l'àrea compresa dintre d'un radi de cinc quilómetres des de la punta i un tram de la carretera de Formentor i s'assenyalà com a millor lloc d'observació la talaia d'Albercuix. Allà s'havia concentrat des de bon matí un multitud variopinta desitjosa de contemplar l'espectacle anunciat. També hi eren presents les autoritats civils i militars.
Finalment enmig d'una calor sufocant, a la una del migdia, els quatre militars que quedaven a cala Bóquer activaren el detonador elèctric. El periodista ens descriu l'explosió: "Unos segundos formidables en intensidad, y enseguida una enorme mancha turquesa sobre el mar. Una mancha que se va ensanchando y que cambia milagrosamente de colorido. Ni espectaculares columnas que se elevan al cielo, ni trepidaciones imponentes." I extreu paral.lelismes amb les imatges bèliques viscudes a la guerra civil. "La elemental asociación de ideas nos lleva a los días inolvidables de las sierras de Pandols y Caballs durante nuestra guerra".
Les autoritats s'apressaren a declarar l'èxit de l'operació i ho celebraren amb un gran dinar a la cala de Sant Vicenç. Malgrat aquestes celebracions desconeixem si efectivament es produí alguna millora apreciable en la collita dels camps pollencins i poblers. Ho dubtam en base a la comparació entre les fotografies antigues i modernes, de les quals es dedueix que al morro del Penyal els militars només li feren pessigolles. En tot cas com a testimoni d'aquells fets ens queda una punta escapçada i la filera d'estaques de ferro emprades per assegurar el trànsit dels treballadors i que avui en dia guien als excursionistes cap a la cova de l'Aragonès.

NOTA: Morro del Penyal és el nom que dona el cardenal Despuig a la punta Troneta. La seva forma, un penyal allargat que s'endinsa a la mar, fa pensar que el nom és una referència metafòrica a la trona, cadafal destinat a les autoritats i especialment el lloc de l'església des d'on els capellans feien les seves prèdiques. Les estaques de ferro de la punta no tenen res a veure amb el contraban perquè els contrabandistes mai deixen un rastre permanent del seu pas. Ni els d'abans ni els d'ara.

dilluns, 4 de febrer del 2013

1.932 graons entre el Cel i la Terra

Una passejada per "ES BARRANC"
Visió colossal dels Cornadors des del camí del Barranc de Biniaraix 
Tard o d'hora havia de passar, Rafel Gómez, presentador del programa "Tira Tira" d'IB3 Televisió, visità els estudis de la Cadena SER a Palma i participà en el programa de ràdio "Fita a Fita/A vivir que son dos días-Baleares", conduït per Marga Vives i jo mateix, Joan Carles Palos. La trobada era inevitable, dos programes que comparteixen espais i objectius -acostar els espais naturals de les illes als seus oients i telespectadors, a l'hora que oferir-los rutes assequibles per conèixer-ho de la millor manera- havien de fer un itinerari junts. Encara que només fos a través de la màgica virtualitat que ens ofereix la ràdio.
(@Fita_a_Fita i @tiratiraIB3 agermanats per @keleque #avivirbaleares)
Dia 27 de gener, diumenge, Na Marga, en Rafel de Can Renou i qui escriu en aquest bloc ens proposarem recòrrer a peu el Barranc de Biniaraix i pujar junts els 1.932 graons que separen Biniaraix de les cases de l'Ofre (o Lofra, topònim més correcte i que explica la seva naturalesa àrab), 1.932 graons entre el Cel i la Terra. Va ser una experiència molt agradable, durant prop de mitja hora compartirem coneixements i sentiments sobre un espai únic de la Serra de Tramuntana.
Aquest torrent que discorr entre els gegantins penya-segats dels Cornadors i la Serra de Son Torrella és la prova de com l'esforç i la voluntat humana són capaces de transformar i dominar el paisatge sense fer-lo malbé. Tot al contrari, atorgant-li una imatge encara més espectacular, si cal. Marjades que desafien la gravetat i camins empedrats que constitueixen una veritable obra d'art en el maneig de la pedra en sec. 
El Barranc de Biniaraix és un llibre d'història escrit sobre la superfície calcària de la serra malloquirna. Des del pre-talaiòtic fins a l'actalitat, passant pels àrabs i les pelegrinacions de fidels cap al Santurari de Lluc. Sobre aquestes i moltes altres qüestions, parlàrem al programa amb en Rafel Gómez. Ens aturarem a Can Silles, visitarem el Gorg de'n Catí i guaitàrem la Font des Verger, el riu subterrani més alt de Mallorca. Va ser una excursió molt intensa i un programa molt entretingut, farcit d'emocions i d'anècdotes sobre la muntanya, la vida i la comunicació. Però sobretot va ser un programa on posarem de manifest l'apassionament compartit pel Barranc, la Serra de Tramuntana i els paisatges de les Balears.
Aquí teniu el so del programa per comprovar-ho...
http://www.ivoox.com/fita-a-fita-barranc-biniaraix_md_1749527_1.mp3
Informació general del Barrac de Biniaraix
El Barranc de Biniaraix es troba situat a l’extrem sud-oriental de Sóller i constitueix una àrea ben diferenciada pels seus trets geomorfològics. El Barranc és un canó càrstic orientat cap a ponent, que ha estat modelat per l’acció de les aigües, i que està delimitat pels Cornadors al sud i l’extrem occidental de la serra de Son Torrella al nord. Els vessants del barranc, organitzats en petites propietats agrícoles, han estat intensament marjats per dedicar-los principalment al cultiu de l’olivera, alternant esporàdicament amb altres fruiters de secà com garrovers i ametlers. Per aquests olivars hi pasturen ovelles. Puntualment s’hi localitzen petits conreus d’horta (horts de Can Siles i de Can Cati).
Des de temps immemorials, el camí del Barranc ha constituït la via principal de comunicació de la vall de Sóller amb les valls de l'Ofre, Cúber, Orient o el monestir de Lluc. Una extensa xarxa de camins empedrats (camí Vell, del Verger, de Can Fusta, de l’Aladern, etc.) són els eixos vertebradors dels camps marjats. Des del punt de vista del patrimoni de pedra en sec, el Barranc és un exemple de la integració del medi natural i la construcció de pedra en sec. La tècnica de pedra en sec hi esdevé essencial per a l’aprofitament agrícola i alhora resol problemes de refugi i d’aixopluc, límits de propietat, abastament d'aigua, accés, etc. Actualment, l’escàs rendiment dels cultius hi fa inviable l’explotació agrària tradicional, i l'ús principal és el lleure.
Les característiques tècniques de les marjades del Barranc són les pròpies de costers rocallosos i d’elevat pendent. En termes generals, els marges del Barranc són de paredats poc adobats i les marjades tenen poca amplària a causa de l’elevat pendent dels costers. La construcció de marges ha afavorit a tota una sèrie de petits animals i de plantes que es refugien i viuen als petits forats que tenen. Un cas especial són les petites falgueres del grup Asplenium, que han trobat en aquest biòtop un lloc idoni per evolucionar i diversificar-se, amb nombrosos tàxons, molts dels quals endèmics o de distribució molt reduïda. També hi abunden espècies de plantes exclusives de la muntanya mallorquina, com per exemple l’orval, la didalera, l’estepa joana, la ginesta, la maçanella, la violeta de penyal, etc. La vàlua paisatgística, naturalística, històrica i cultural d’aquest entorn ja s’ha reconegut institucionalment amb la declaració del camí com Bé d’Interès Cultural (BIC) amb categoria de monument pel Decret 119/1994 de la Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear. Aquesta declaració inclou les marjades i altres elements de pedra en sec del Barranc dins l’entorn de protecció del camí.
El barranc de Biniaraix és la via natural de comunicació de la vall de Sóller amb les valls de l'Ofre, Cúber, el monestir de Lluc, Orient i el pla de Mallorca. El camí té gairebé tres quilòmetres i mig de llargària i fou protegit com a monument amb la declaració de bé d’interès cultural el 1994. Hi podem trobar la major part dels elements que defineixen els camins de ferradura de Mallorca: guals empedrats amb pedres passadores, empedrats amb ratlletes i cadena central, ponts, escopidors, marges, etc. Després d’uns anys d’abandonament, fou rehabilitat a partir del 1987 per l’escola de margers que gestiona el Consell de Mallorca, entitat que en té cura del manteniment des de llavors.
Aquest indret queda delimitat pes Cornadors, al sud, i per l’extrem occidental de la serra de Son Torrella, al nord. Els seus vessants, organitzats en petites propietats agrícoles, han estat intensament marjats per dedicar-los, principalment, al cultiu de l’olivera. És també un exemple de la integració en el medi natural de les construccions de pedra en sec. Aquesta tècnica esdevé essencial per a l’aprofitament agrícola i, alhora, resol problemes de refugi i aixopluc, límits de propietat, abastament d'aigua, accés, etc.
El llogaret de Biniaraix, d'un centenar d'habitants, es troba situat a pocs quilòmetres del centre de Sóller, i ocupa un lloc privilegiat, a mitja altura de la vall, al peu del camí del Barranc. Es troba assentat sobre el que fou una antiga alqueria musulmana, que el rei Jaume I cedí al bisbe de Girona després de la conquesta de Mallorca. En destaquen els carreres empedrats, les rentadores i les cases de Cas Don.
(Font: Consell de Mallorca)