dissabte, 19 de gener de 2013

ANETO 1956


Aneto (3.404m)
Primera ascensió mallorquina al sostre del Pirineu

Encara ara, quan sent el nom del’Aneto venen a la meva memòria multitud de records de la meva infantesa, totsells relacionats amb el meu pare, Benigne Palos, qui juntament amb Pere Darder,Joan Espina, Carles Mugnaschi, Biel Buades i el seu nebot, Tomeu Buades,integraren aquella primera ascensió mallorquina a l’Aneto (3.404m.), dia 8 dejuliol de 1956.

El fet en sí no té majorimportància que la que ens atorga la perspectiva del temps, és a dir, valorarl’empenta d’aquell grup d’excursionistes que, vull pensar que per primeravegada a la història del muntanyisme illenc, decidien afrontar el repte depujar el cim més alt del Pirineu, l’autèntic sostre de l’anomenada penínsulaIbèrica.

El viatge durà deu dies, del 5 al15 de juliol, i transcorregué entre les valls de Benasc i d’Aran. Dia 7 dormirenal refugi de la Renclosai des d’allà, assoliren la matinada del dia següent el cim de l’Aneto, acontinuació visitaren el famós Forau d’Aigualluts i, per acabar, travessarencap a Viella pel port de la Picada i el pla d’Artiga de Lin. L’activitat de muntanyapròpiament dita només durà cinc dies, però fou prou intensa com per que lamajoria dels integrants d’aquella, diguem-ho així, primera expediciómallorquina no oblidés mai la seva aventura.

D’aquella eixida només ens quedencom a testimoni les fotografies que acompanyen aquest breu comentari, ressenyad’un fet que a ca nostra sempre va sonar com una gesta històrica, nomésequiparable a la que Hillary i Tenzing havien aconseguit tres anys abans amb laconquesta de l’Everest. Tot i que el temps et dona un perspectiva diferent deles coses i, fins i tot, relativitza la seva importància, personalment, aquellasempre serà “la gran aventura del meu pare” i que, d’alguna manera, va fer que m’enamorés apassionadament de la muntanya, de la seva bellesacaptivadora. Encara ara, quan miro l’Aneto puc sentir la veu del meu pare,tocar el seu esperit.

Serveixi, idò, aquest comentariper retre homenatge a tots aquells que amb els seus fets, paraules i escritshan estat un referent per a tots els demés. No hi ha fita gran o petita, més omenys important, si al final t’indica el camí correcte. Jo sempre he seguit lesque va deixar el meu pare i no m’ha anat malament.

Joan Carles Palos

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada